La llibertat es guanya

El MNAC acull l'exposició, organitzada per Jeu de Paume, fins al 21 de maig

Hi ha una noia jove, de cabells arrissats i rossos, assentada al banc de davant del Museu Nacional d'Art de Catalunya, sota l'atent mirada de molts turistes. Està d'esquena a mi però per com mou el braç dret intueixo que està dibuixant o potser fent un esbós del que sigui el quadre que vol pintar. M'hi atanso. Té tècnica. En sap, es nota d'una hora lluny. Li agrada. I què millor que dibuixar en un museu d'art. Dins el museu es pot visitar l'exposició Insurreccions. A l'entrada hi ha el text que t'explica de què tracta i que s'hi pot veure. L'última frase em fascina: “Cada vegada que s'alci un mur, sempre hi haurà gent aixecada per saltar les tanques”. Tant preciós com trist a la vegada.

Llibertat. Una sola paraula i tants sentiments alhora. Tants records i tants moments històrics. Tantes lluites i tantes morts. Tanta esperança i tanta frustració. El que tots volem i que poca gent realment té. El que alguns s'omplen la boca de defensar i a altres se'ls ataca per fer-ho.

Llibertat. És el fil conductor d'aquesta exposició, en què es recorre prop de 300 obres, entre quadres, objectes i material audiovisual en un sol espai físic. Els cinc blocs en què està organitzada representen a la perfecció les diferents maneres de lluitar per aconseguir aquest anhel. Per elements desencadenats, per gestos, per paraules, per conflictes encesos i per desitjos indestructibles. Tot i que l'exposició segueix aquest ordre es pot visitar alternant els escenaris.

Llibertat. Allò que el feixisme més repugnant va prendre i que encara avui en dia hi ha possibilitats de què torni a passar, perquè no se l'ha sabut aixafar com demanava Pere Català en el seu quadre, Aixafem el feixisme, situat en el primer apartat. Ni tan sols se l'ha gosat trepitjar, ni esborrar la seva empremta, com tampoc s'ha fet amb el racisme. Racisme, la ignorància pura d'uns quants que aconsegueixen manipular bona part de la societat. Stop the murders now! They murder our brothers. Diu el quadre Beaubin Street de Ken Hamblin. El quadre és del 1971. Encara en maten. 46 anys després. “No puc entendre perquè actuem d'aquesta manera” es lamenta una noia que busca en la seva parella una mínima resposta. No la troba.

Llibertat. Sinònim de dona, de lluita, de respecte, d'igualtat. N'hi ha poques de dones als quadres i obres. El Cap de Montserrat cridant de Juli González Pellicer o el míting de la CNT a Montjuïc en què hi va participar Federica Montseny per primera vegada després de la guerra civil, en són dos dels més importants. Dones que més que fer història, ho són.

Llibertat. Poder manifestar-te sense córrer perill perquè un policia et pegui amb la porra o et tregui un ull amb una pilota de goma. D'imatges com aquestes n'hi ha moltes recollides en un dels vídeos de l'exposició. Els espectadors s'hi van aturant, primer drets i quan comencen a veure les imatges s'assenten. Són fotografies que no deixen indiferents a ningú. Impotència, ràbia i dolor.

Llibertat. També de país, de nació. Pilar Aymerich captava un dels moments de la manifestació al monument de la Diagonal amb Passeig de Gràcia de l'any 1978. “Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia” es cridava aleshores. Trobo a faltar un quadre que fes referència a aquell primer onze de setembre a Sant Boi de Llobregat, l'any 1976, per commemorar la Diada Nacional de Catalunya de manera autoritzada després de l'ocupació franquista.

Llibertat. De viure, de fugir d'on hi ha guerra, de tenir una oportunitat per ser feliç. Llibertat en majúscules, a tothora, de tothom. Acollir i ser acollit. Viure. Tot el contrari del que passa als camps d'Idomeni, com es pot veure en l'últim vídeo de l'exposició. Una manera d'acabar encertada, penso, perquè no tot són lluites passades, també n'hi ha de presents. I per entendre-les cal conèixer d'on venim, per on hem passat i les conseqüències que ha tingut.

La sortida és al mateix lloc de l'inici. Quan surto del museu veig que aquella noia de cabells rossos s'aixeca, deixa el quadern dels dibuixos al banc, cara amunt i es posa la jaqueta. M'hi torno a atansar i no puc evitar mirar el què ha dibuixat. És una dona nua en blanc i negre que trenca una gàbia. Te gusta? Em pregunta conscient de què no he pogut evitar mirar-lo. Sí, es precioso. El meu coneixement en dibuix no és molt ampli, així que em limito a respondre això.

Em somriu i marxa per les escales de la dreta. No s'hi guanya la vida amb els quadres però reivindica el mateix que els pintors i artistes de dins el museu, perquè la lluita és allò que uneix a una societat, tot i que cadascú la fa de manera diferent.