Llegir és viure

La directora de la Institució de les Lletres Catalanes aposta per les xarxes socials per tirar endavant l'entitat

Divendres al migdia. Barcelona es prepara per l'inici de les vacances de Setmana Santa amb un sol radiant, un d'aquells dies perfectes de primavera. He quedat a les 12:45 amb la Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, del grup de recerca Hermeneia i professora de la Universitat de Barcelona, a la seu de la institució (c/Mallorca nº272-274). En el mateix edifici hi conviuen diverses entitats com el Termcat, però no hi ha equivocació possible sobre quina és la porta a trucar. Just a l'entrada, només alçant els ulls, el primer que es veu és un mosaic de fotografies en blanc i negre d'autors literaris catalans.

A dins la sala em diuen que hi ha hagut un problema amb Catalunya Ràdio i que han de tornar a gravar l'entrevista, el que suposa una espera de més de mitja hora. En aquests 30 minuts truquen 2 cops per convidar a la Laura a dos actes literaris i un tercer per confirmar una reunió amb el departament de cultura. Un ritme frenètic que ni tan sols s'atura a l'hora de dinar, mentre ella segueix atenent a la ràdio pública catalana, els seus companys van a buscar el dinar al supermercat de sota i dinen a l'oficina. Un ritme que ella ja sabia que hauria d'assumir tant bon punt va acceptar el càrrec de directora a proposta del llavors conseller de cultura, Ferran Mascarell. La seva manera de divulgar la literatura, de sortir de la zona de confort, en el comissariat de l'any Sales-Calders-Tísner va ser el motiu principal pel qual Mascarell va confiar en ella.

Malgrat tot l'estres, la Laura no perd el somriure i quan s'acaba l'entrevista, em rep disculpant-se. Entrem al seu despatx, el qual està inundat de llibres. N'hi ha per tot arreu: a les estanteries, als armaris i a sobre la taula. N'hi ha de nous i de més antics, de poesia i de narrativa, de tapa dura i tapa tova, els que s'ha de llegir per presentar i els seus particulars. Centenars de llibres en una habitació petita que compta amb només dues taules i una senyera en un racó. Si hi ha alguna frase per descriure la sensació que impregna la sala és una de Josep Vicenç Foix: “m'exalta el nou i m'enamora el vell”. La perfecta combinació entre l'antic, en el seu cas el que fa referència a l'edat Mitjana, i el més recent. És important destacar aquesta època, ja que és doctora en filologia romànica per la Universitat de Barcelona per la tesi Formes de la follia a l'edat mitjana: estudi comparat de textos literaris i representacions iconogràfiques.

Es respira passió. Passió per la seva feina, per aprendre cada dia més, per poder ensenyar alguna cosa als altres. Va néixer l'any 1970 i es defineix com a lectora compulsiva, obsessiva, voraç i tot terreny. En l'últim any ha presentat 150 llibres nous i se n'ha llegit molts més a les nits, als viatges o durant les poques estones que té lliures. Llegeix de tot i sobre qualsevol format, tot i que reconeix que si pot escollir prefereix llegir en paper perquè hi està més acostumada i pel que representa obrir un llibre. També ho fa molt i molt intensivament en digital, especialment per qüestions de volum. “No puc portar sempre la Divina Comèdia a sobre, però per aixo la tinc en digital”. Aquesta nova era és un dels reptes més importants que s'ha marcat a la institució, i no és una cosa que li ve de nou, des de fa uns quants anys gestiona comptes de twitter d'autors literaris morts per fer difusió de les seves obres i, encara que costi de creure, està tenint una bona acceptació.

El ritme intens no només es viu al despatx, sinó a qualsevol moment del dia, anant d'un lloc a un altre presentant llibres, conferències, actes i xerrades. Aquesta mateixa setmana, el dimecres, se'n va anar a Madrid a presentar el llibre El dia que va morir David Bowie de Sebastià Portell. Aquest però no és l'últim llibre que ha llegit. Ho ha combinat amb un de poesia d'Antonia Vicenç, tots els cavalls, i amb Nanomoralia de Vicente Luís Mora. No es conforma amb llegir-los d'un en un, sinó que combina gèneres i sobretot rellegeix. “La relectura em produeix, encara que costi de creure, tant de plaer o més que la lectura nova, perquè si torno a un llibre és perquè vull tornar a gaudir d'aquells moments”. D'altra banda, també ho ha de fer perquè és la seva feina, rellegir allò que ha d'ensenyar.

En aquesta quantitat de llibres anuals també hi tenen cabuda els que no li agraden, com ara Campoamor. “No m'agrada gens, ho trobo prescindible, no té cap valor”. Senzilla, clara i taxativa. A vegades és bo tenir clar el que no t'agrada per poder-te centrar en el que et fa gaudir. De fet, llegir, diu, és aprendre a saber el que t'agrada.

23 anys dedicant-se ininterrompudament a la docència. Li agrada i no pensa apartar-se'n. El seu mètode és la passió, assegura. La mateixa que tenia des de ben petita quan se'n va adonar que el seu món era el de lletres. Li agradava la història, la història de l'art, la literatura i en canvi, odiava les matemàtiques. Ella representa el perfil més pur de lletres, aquell que amb les operacions més bàsiques per sobreviure en té prou i que no necessita, ni té interès, en entendre perquè un llum s'encén i s'apaga o perquè hi ha quatre estacions durant l'any. “Trobo més lògic i més fàcil d'entendre el mite de Demeter i Persèfone per explicar el canvi d'estacions que no pas la física”, confessa amb els ulls brillants d'innocència. No és una resposta per crear polèmica, ho creu i s'hi sent còmode.

Sempre ho ha estat en aquest terreny, “als meus companys de classe els hi agradava les històries que explicava. Deien: no no, que les expliqui la Laura perquè hi posa més entusiasme”.

Va tenir la sort de no trobar-se amb cap entrebanc familiar que li impedís poder dedicar-se a les lletres, i de creuar-se amb grans professors que encara a dia d'avui recorda: Sebastià Serrano, Joan Solà, Jordi Llovet, entre d'altres. I amb les ganes i l'energia d'aquella noia jove que volia estudiar literatura fos com fos, va sobreviure als pitjors professors, que també n'hi van haver.

Potser per això, ara que és mare, té més clar que la passió per la lectura no pot començar a l'escola, sinó que ha de ser a casa. I és així com ho ha fet amb la seva filla: llegint davant seu, marxant de vacances amb llibres a la maleta, fent-li veure que estar junts i llegir és compatible. Com no podia ser d'altra manera, li va encomanar l'entusiasme de la lectura a la seva filla, qui amb només onze anys, va obrir un canal de youtube per recomanar llibres, el que es coneix com a booktuber. En els seus inicis eren vídeos d'entre quinze i vint minuts que s'han anat reduint a clips de lectura amb força seguidors. La seva mirada s'omple d'orgull i felicitat, com qualsevol mare quan parla dels seus fills, mentre afirma que llegir et permet viure més vides.

Tot aquest recorregut l'ha portat, entre d'altres coses, a dirigir una institució important per Catalunya però el fet de ser-ne la cara visible no li ha canviat el caràcter. Només percebo humilitat i respecte cap a la seva feina. No creu tenir la superioritat moral per catalogar el què és literatura i el què no, o si és bona o dolenta. “Jo no sóc ningú per classificar-la, si a la gent li agrada deu ser per alguna cosa. Tot i que després, òbviament, hi ha els gustos particulars”.

Em confessa una de les seves autores preferides a la qual hi torna sovint: Idea Vilariño, poetessa, professora i assagista, poc coneguda per uns quants però molt reivindicativa en els seus poemes.

Dona i reivindicació són dos conceptes que sempre van units. La Laura també ho és de reivindicativa. Ho fa amb fermesa, serenor i calma, sense grans extravagàncies ni rebombori. Ara ha publicat el llibre: la literatura en un tuit, mentre segueix al peu del canó de la institució, del grup de recerca i de la docència. Per ella la literatura ho és tot, i després de tants anys no es cansa mai de llegir i seguir aprenent. Al cap i a la fi, les humanitats són el que ens fa humans.