L'amargor de complir anys
Els tres aniversaris es podrà veure al teatre La Villarroel fins a l'11 de juny de 2017
La dramaturga alemanya, Rebekka Kricheldorf, s'inspira en l'obra de Les tres germanes d'Anton Txèkhov, per compondre Els tres aniversaris. L'autora alemanya dóna llibertat als directors per adaptar-la, i amb aquesta llibertat, el director català, Jordi Prat i Coll la versiona gràcies a la traducció de l'actor Joan Negrié, qui també interpreta un dels personatges. Kricheldorf i Prat proposen als espectadors una comèdia irònica, que no s'allunya del tot de l'obra de Txèkhov, i que reflexiona sobre la vida.
Amb la celebració dels tres aniversaris de la Irina, la protagonista, es posen sobre la taula aspectes de la vida quotidiana, especialment els econòmics. Al llarg de l'obra s'evidencia el declivi d'una família benestant que ja ha deixat de ser-ho, encara que la Irina no n'acaba de ser conscient. Els perfils oposats de les germanes condueixen a contínues discussions banyades, en moltes ocasions, de mala llet i de cinisme, i a retrets entre elles.
Ens trobem al teatre La Villarroel. El públic està distribuït als dos costats de la sala. Al centre, un petit escenari en forma de rectangle. Els elements que hi ha són pocs: dues taules amb menjar i beure, unes cadires i detalls que es van canviant en cada acte. Proximitat. Molta. Potser massa pels qui no estan acostumats a anar a un teatre amb públic a les dues bandes. Quina sort que actuïn en un escenari com aquest.
Es perceben tots i cadascun dels gestos. Un privilegi i un inconvenient alhora. L'oportunitat de gaudir dels detalls més ben treballats i de trobar els que encara falta polir. No només durant la representació, sinó, i com a detall i gentilesa de Jordi Prat, quan els actors mantenen una conversa amb el públic abans de començar-la. Veig cares de sorpresa i de no entendre massa bé el que està passant, a la majoria els costa seguir-los el joc, encara que algunes noies s'animen a baixar per menjar gominoles. L'escenari no es queda només al centre, saben aprofitar bé l'espai i jugar amb les butaques dels espectadors. Desconcerta però s'agraeix.
Els 6 actors brillen sobre l'escenari durant dues hores. Sense excepcions, sense cap pas enrere. Però no em puc estar de destacar l'actuació de Rosa Boladeras. Immensa. Durant els tres actes. Boladeras interpreta a la Irina, una dona covarda i sense ganes de treballar que es dedica a canviar de carrera universitària cada any. Una bala perduda. Cada cop que parla ella, em recorda a l'actriu Rosa Renom en l'obra El President de Thomas Bernhard. Dos papers completament diferents però que són exemples d'actrius que actuen bé a les sèries de televisió però que destaquen i es mengen l'escenari fent teatre. Si hi havia alguna possibilitat que em sorprengues positivament era en una obra com aquesta.
Destaquen també les dues actuacions masculines, amb Joan Negrié interpretant al germà petit de la Irina, l'Andrei, i l'Albert Triola com a Georg. Els dos homes són els pals de paller de l'amor. De l'amor diferent i del prohibit. Dels pocs amors que valen la pena viure i sentir. L'Andrei sacceja la seva família en casar-se amb el tipus de dona contrària al que els hi agrada i en Georg enamorant-se de la Masha (interpretada per Anna Alarcón) estan casat. Hi ha passió. També. En les dues parelles, en la primera es deixa anar i en la segona, s'evita. Aquelles situacions en què el cap et diu que no i el cor que sí.
Felicitat. Evidentment no hi podia faltar una referència al tresor que tots busquem al llarg de la vida. En una família amb tants problemes i controvèrsies encara tenen temps per reflexionar sobre ser feliç. La conclusió a la qual arriben no us la diré, aneu-hi si encara queden entrades.