Adéu, mestre

Mort. Merlí posa punt i final a la seva tercera temporada amb la mort del protagonista. No era el final més esperat però tampoc podem dir que mai no ha passat. Ha mort però seguirà ben viu durant anys.

Merlí arrencava amb una primera temporada que ens va deixar descol·locats a tots, i que va captivar bona part dels joves d'aquest país. Una sèrie que ha aconseguit que el jovent miri la televisió pública, només per això mereix ser recordada per sempre més. Atrevida, crítica i punyent. A vegades, massa però necessària. Les trames d'adolescents són complicades perquè triomfin en franges d'edat diverses, però la de filosofia ha sabut traspassar tots les barreres i posar-se líder cada dilluns a la nit.

Bona part de la culpa la tenen els actors. El repertori de la sèrie ha estat, des del primer moment, impressionant. Francesc Orella, quan ja no podia evidenciar més els seus dots interpretatius ens sorprenia amb una interpretació del professor de filosofia més enrollat de tota Catalunya. I els alumnes, quins actors. Aquell Carlos Cuevas que ens va enamorar a totes interpretant el Biel de Ventdelplà, i que ens ha excitat ara amb el personatge del Pol Rubio. O l'Elisabeth Casanovas, la nova promesa de la ficció catalana. La innocència, la puresa i la bellesa de Merlí. El gran descobriment d'aquestes tres temporades ha estat ella, amb aquell somriure brillant que traspassava les pantalles de televisió cada cop que mirava al Pol.

La fluïdesa i complexitat de la sèrie s'ha vist truncada, però, pel capítol final. Matar a Merlí era la solució més fàcil de totes per tancar bé la trama. Per mi, encertada. Tot i que reconec que m'esperava més. El retrobament de 7 anys més tard, totalment prescindible, forçat, massa tens i poc realista. La parafernàlia dels actors actuant com si tinguessin 7 anys més ni tan sols es va notar. La Júlia Creus, la Mònica a la ficció, per exemple, interpretava el personatge de la mateixa manera o el Gerard, que ni gairebé una dècada després havia perdut la seva innocència. Calia?

Tot això per no parlar dels actors del Polònia que acompanyaven els joves. Per un moment vaig pensar que en Raül Romeva de la ficció s'havia colat a la festa de retrobament per veure si tenien amagat a Puigdemont. Forçat. Massa forçat. Tant, com ho han estat les constants crítiques a la situació política que s'han produït al llarg de la sèrie. Una ficció no cal que s'allunyi de la realitat però va fregar el límit de pamflet cupaire en certes ocasions.

S'acaba Merlí. Punt i final a una sèrie crítica amb la societat. I per això els més conservadors li volien el coll. Deu costar de suportar veure en televisió pública una sèrie amb dos protagonistes homosexuals que s'acaben casant, amb una parella de noies petonejant-se a classe amb tota la naturalitat que té estimar-se lliurement, sense prejudicis, sense complexos i amb la certesa que només l'amor ens farà lliures i que cadascú estima i folla com vol. L'empremta que ha deixat en Merlí Bergeron que no l'esborri la pols, perquè “que les coses siguin així no vol dir que no es puguin canviar” Merlí Bergeron.